Aquesta tècnica consisteix a inseminar un òvul mitjançant la microinjecció d’un espermatozoide a l’interior
Amb la ICSI, només cal un espermatozoide per òvul. Mentre que sense la ICSI calen entre 50.000 i 100.000

Fulletó PDF (261 Kb)

Des fa alguns anys s’utilitza de forma habitual la Fecundación in Vitro amb microinjecció intracitoplasmàtica, també coneguda com a ICSI, per les seves sigles en anglès (Intra Cytoplasmic Sperm Injection).

Aquesta técnica consisteix a inseminar un òvul mitjançant la microinjecció d’un espermatozoide al seu interior. . Els passos previs i posteriors a la inseminació són exactament els mateixos (l’estimulació ovàrica, la punció fol·licular i la transferència dels embrions), i únicament varia la tècnica d’inseminació. Mitjançant aquesta tècnica l’estalvi d’espermatozous és evident, ja que es precisa només un espermatozou per ovòcit, mentre que en una FIV convencional són necessaris entre 50.000 i 100.000 espermatozous. Un cop fecundat, l’òvul es converteix en un preembrió i es transfereix dins l’úter per que continuï el seu desenvolupament.

La inseminació per ICSI es va començar a desenvolupar el 1992 i va ser concebuda inicialment per casos d’esterilitat masculina per origen desconegut o quan no és practicable la FIV convencional. Per exemple, en cas que es disposi de molt baix nombre d’espermatozous en el semen (oligozoospèrmia severa) o amb una mobilitat molt dolenta (astenozoospèrmia severa). Avui en dia s’utilitza de forma habitual. Aquí, a Clínica Eugin, practiquem la ICSI en el 99% dels casos, llevat que s’indiqui el contrari.

Fases

1. Control i estimulació de l’ovulació

Per obtenir els ovòcits es realitza l’estimulació farmacològica de l’ovulació, mitjançant l’administració de l’hormona fol·licle estimulant FSH (en aquest cas, s’associen també antagonistes de la GnRh per tenir un complet control del cicle ovàric) i determinació dels nivells hormonals en sang de l’hormona estradiol, així com seguiment ecogràfic del desenvolupament fol·licular en els ovaris. En comprovar que els nivells hormonals i que el nombre i mida dels fol·licles és adequat, es produeix la seva maduració mitjançant una injecció d’una hormona anomenada LH (luteoestimulant).

2. Fecundació in vitro

Unes 36 hores després de l’administració de l’LH, el ginecòleg realitza l’obtenció dels ovòcits. Aquest procediment consisteix a la punció dels fol·licles que els contenen, mitjançant control ecogràfic vaginal i aspiració del líquid del seu interior, on es troben els ovòcits. Els ovòcits es cultiven durant unes hores en el medi de cultiu, mentre el semen és convenientment preparat (de forma similar que per a la inseminació artificial). Seguidament, el biòleg porta a terme la injecció intracitoplasmàtica d’un sol espermatozou.

Aquest procediment consisteix a seleccionar un espermatozou i introduir-lo en el citoplasma d’un ovòcit, s’empra per a això un micromanipulador acoblat a un microscopi. Aquest procés s’ha de repetir per a cadascun dels ovòcits disponibles. L’endemà es comprova quants ovòcits han estat fecundats.

3. Transferència

A l’endemà de l’extracció i de la ICSI dels òvuls, sabrem el nombre d’òvuls fecundats. En els 2 o 3 dies següents, aquests òvuls fertilitzats es converteixen en preembrions preparats per ser transferits a l’úter.

El dia de la transferència se seleccionen els preembrions que presenten característiques de desenvolupament millors. D’acord amb la llei, podem transferir fins a tres preembrions, però el nombre mitjà més habitual és de dos.

Els preembrions s’introdueixen en un catèter prim i el ginecòleg els canalitza fins al final de l’úter. No cal anestèsia. Dels preembrions transferits, habitualment només s’hi implanta un d’ells, però cal tenir en compte que en algunes ocasiones s’hi pot implantar més d’un, és a dir, es produiria un embaràs múltiple.

4. Criopreservació

Els preembrions no transferits es congelen en nitrogen líquid (criopreservació) i s’emmagatzemen en el banc d’embrions del laboratori convenientment identificats. Aquests preembrions poden ser utilitzats en un cicle posterior si no s’ha obtingut l’embaràs en el primer intent. Lògicament, això simplifica i abarateix el procediment, tot i que les taxes d’embaràs disminueixen.

Darrera Actualització: juny 2017