FIV Fecundació in vitro amb òvuls propis i semen de la parella (FIV pròpia)

Aquesta tècnica consisteix a fecundar els ovòcits procedents de la dona, prèviament extrets per via vaginal amb ecografia, amb els espermatozous seleccionats del semen de la seva parella. Rep el nom ”in vitro” perquè la posada en contacte dels gàmetes té lloc fora de l’organisme de la dona, concretament al laboratori, en un recipient estèril anomenat placa de cultiu. Els ovòcits fecundats donaran lloc als preembrions que seran transferits a l’úter, on continuaran el seu desenvolupament.En general, en un cicle normal només es desenvolupa un ovòcit cada mes. Per a la fecundació in vitro és important obtenir diversos ovòcits, per la qual cosa en primer lloc es procedeix a una estimulació dels ovaris amb fàrmacs per obtenir diversos ovòcits madurs al mateix temps. Això permet optimitzar el procés i disposar de més possibilitats d’obtenir embrions de qualitat. Per aquest motiu, la dona s’ha de sotmetre a un tractament hormonal per estimular l’ovulació, l’objectiu del qual és obtenir el major nombre de fol•licles. Aquests fol•licles s’extreuen per via vaginal amb anestèsia i sedació.

Desenvolupament de la FIV pròpia

Primera fase : Control i estimulació de l´ovulació

Per obtenir els ovòcits es realitza l’estimulació farmacològica de l’ovulació, mitjançant l’administració de l’hormona fol•liculostimulant (FSH) (s’associen també antagonistes de la GnRh) i un control estricte del cicle menstrual mitjançant la determinació dels nivells hormonals en sang de l’hormona estradiol i seguiment ecogràfic del desenvolupament fol•licular en els ovaris. En comprovar que els nivells hormonals i que el nombre i la mida dels fol•licles és l’adequat, es desencadena la seva maduració mitjançant una injecció d’una hormona anomenada LH (luteostimulant).

Segona fase : Fecundació in vitro

Unes 36 hores després de l’administració de l’LH, el ginecòleg procedeix a l’obtenció dels ovòcits. Aquest procediment consisteix a fer una punció en els fol•licles que els contenen, mitjançant control ecogràfic vaginal i aspiració del líquid del seu interior. Aquests líquids es porten al laboratori, on el biòleg localitza i obté els ovòcits. Els ovòcits es cultiven durant unes hores en un medi de cultiu, mentre el semen es prepara convenientment (de forma similar a la inseminació artificial). Seguidament, el biòleg duu a terme la inseminació, que consisteix a col•locar els espermatozous (entre 50.000 i 100.000 espermatozous mòbils) en el medi de cultiu on es troben els ovòcits. Al dia següent es comprova quants ovòcits han estat fecundats. Òbviament, com més gran és el nombre d’ovòcits que s’obtenen més grans són les possibilitats d’obtenir un nombre superior d’embrions.

Tercera fase : Transferència

Entre un i dos dies després, els ovòcits fecundats (o zigots) donen lloc, després de dividir-se, a preembrions, que ja es troben en l’estat adequat per ser transferits a l’úter matern. Per a la transferència embrionària es seleccionen de dos a tres preembrions, que s’introdueixen, juntament amb una petita quantitat de medi de cultiu, en un catèter fi. Aquest catèter serà canalitzat pel ginecòleg sota control ecogràfic abdominal fins al final de l’úter, on es dipositaran els embrions. De tots els preembrions transferits, habitualment només se n’implanta un, però s’ha de tenir en compte que en algunes ocasiones pot implantar-se’n més d’un, la qual cosa donarà lloc a un embaràs múltiple.

Quarta fase : Criopreservació

Els preembrions no transferits es congelen en nitrogen líquid (criopreservació) i s’emmagatzemen al banc d’embrions del laboratori convenientment identificats. Aquests preembrions poden ser utilitzats en un cicle posterior si no s’obté l’embaràs en el primer intent. Lògicament això simplifica i abarateix el procediment, tot i que les taxes d’embaràs disminueixen.

Tècnica indicada en…

- Factors femenins: En casos de patologia tubària bilateral amb les dues trompes danyades, perquè no hi ha cap altra possibilitat d’aconseguir una gestació.
- Factors masculins: L’home té una quantitat insuficient d’espermatozous com per poder realitzar una inseminació intrauterina.
- Altres causes: Quan després d’haver realitzat sis intents d’inseminació intrauterina no s’ha aconseguit l’embaràs.