Puc tenir fills després d’una lligadura de trompes?

Esterilitat per lligadura de trompes

Cada cop més, moltes dones que s’havien practicat un lligadura de trompes en el passat tenen el desig d’una nova gestació. Hi ha molts motius (personals, familiars, de parella) per desitjar un nou fill, ja que les circumstàncies que ens envolten varien amb el temps i algunes decisions que abans s’havien considerat com definitives han de ser revisades.

La tècnica del lligadura de trompes consisteix a impedir per mitjans quirúrgics el pas dels espermatozous cap a la zona ampular de la trompa de fal·lopi i amb això la fecundació de l’òvul, que de forma natural té lloc en aquesta regió. Habitualment es realitza la secció d’un fragment de trompa i un lligadura amb sutura reabsorbible, de manera que els extrems se separen i augmenta l’eficàcia anticonceptiva del procediment. L’inconvenient sorgeix quan es desitja recuperar la seva funcionalitat.

Encara que la repermeabilització és possible tècnicament, existeixen múltiples inconvenients per fer-la. D’una banda l’amplitud de la zona extirpada i per una altra l’existència d’adherències, entre altres vàries. Fins i tot una tècnica quirúrgica impecable no garanteix l’eficàcia de la reparació, perquè en això influeixen molts factors (cal recuperar tant la permeabilitat com la motilitat de la trompa). No obstant, existeixen casos en els quals aquesta tècnica és especialment recomanable (dones molt joves que es plantegen més d’un embaràs en el futur).

Per tot això, actualment les tècniques de reproducció assistida (concretament la fecundació in vitro) són un mètode d’elecció freqüent, ja que permeten centrar l’objectiu a curt termini, sense haver d’esperar el resultat d’una tècnica quirúrgica. No obstant això, l’edat de la dona és el factor més condicionant, ja que les possibilitats d’èxit disminueixen en augmentar l’edat i per aquest motiu una vegada presa la decisió no és aconsellable dilatar la seva posada en marxa.

 

Estudi de la infertilitat per lligadura de trompes

Habitualment la lligadura de trompes és emprada com un mètode anticonceptiu definitiu. Per aquest motiu, també és normal que la dona ja hagi tingut fills (és a dir, que sigui inicialment fèrtil). Aquesta circumstància simplifica lògicament l’estudi necessari.

L’estudi bàsic d’esterilitat consisteix, en aquest cas, en una sèrie curta de proves complementàries, que es realitzen per confirmar la fertilitat de la parella que consulta per tenir el fill que desitja.

• Encara que no és imprescindible, és molt útil obtenir un registre de la temperatura basal dels últims mesos, amb la finalitat de conèixer si l’ovulació es produeix i, si és així, en quin dia del cicle menstrual.
• És important practicar una anàlisi de sang per comprovar que no existeixin alteracions hormonals. El test hormonal basal (FSH, LH i Estradiol) permet conèixer la capacitat dels ovaris per produir òvuls.
• A l’home se li practica un seminograma, especialment si no ha tingut fills amb anterioritat. Es tracta d’una anàlisi senzilla que permet estudiar la capacitat fecundant del semen.

Amb els resultats ja a la mà, s’inicia el procés per al diagnòstic i la recomanació del tractament més adequat.

Si no existeix cap factor d’infertilitat associat

En el cas que es confirmi que la capacitat dels ovaris per produir òvuls està conservada i que no existeixi patologia de l’home ni de l’endometri, la indicació seria practicar una fecundació in vitro amb o sense Injecció intracitoplasmàtica d’espermatozous (indicada quan el semen de l’home és pobre en espermatozous o aquests són d’una qualitat dolenta).

Si existeix algun factor d’infertilitat associat

En el cas que s’hagués diagnosticat un pòlip endometrial o un mioma, es pot programar una histeroscòpia per a la seva confirmació. La histeroscòpia és una exploració de l’interior de la cavitat uterina que es realitza habitualment sense necessitat d’anestèsia. Permet arribar al diagnòstic de certes patologies i realitzar fins i tot el seu tractament en certes ocasions (es poden extirpar pòlips o miomes, per exemple).

 

Les tècniques de reproducció assistida aconsellades

En aquest cas, atès que no es disposa de les trompes de fal·lopi, no es pot practicar una inseminació artificial i la tècnica d’elecció és la fecundació in vitro.

La fecundació in vitro

Es tracta d’una tècnica minuciosa que requereix un mètode rigorós i equips sofisticats i que, en bones mans, dóna moltes satisfaccions. En aquest cas la fecundació, com indica el seu nom, no es produeix en el seu mitjà natural, sinó en el laboratori, i això permet un control estricte.

• El primer pas en aquesta tècnica és aconseguir un control farmacològic del cicle de la dona. Per a això s’empren certs medicaments que han de ser administrats en dies successius. A més, una estimulació farmacològica de l’ovulació permet obtenir diversos òvuls en un sol cicle, el que augmenta les possibilitats d’èxit perquè es poden escollir els millors.
• El seguiment de l’ovulació es realitza mitjançant ecografies i anàlisis seriades i quan s’observa que existeixen suficients fol·licles i aquests són de la grandària adequada, es realitza una punció guiada per ecografia. Això es realitza de forma ambulatòria en quiròfan i s’empra anestèsia regional o sedació.
• Els òvuls que demostrin reunir les condicions adequades de vitalitat es col·loquen en uns vasets de vidre especials, juntament amb el semen, on es fecundaran (in vitro). Aquest pas del procediment ha servit per batejar a aquesta tècnica amb el nom que l’ha fet popular (fecundació in vitro). Es necessiten uns 50.000 espermatozous per a cada òvul, que s’han de cultivar junts durant unes hores.
• Abans d’emprar-se per a la fecundació, el semen ha de ser preparat. Aquest procés es realitza al mateix temps que es trien en el laboratori els òvuls que seran utilitzats.
• Al cap d’uns dos o tres dies s’identifiquen els embrions obtinguts en la fecundació dels òvuls. D’aquests es transfereixen dos o tres a l’úter de la dona, amb una tècnica similar a la inseminació artificial. Habitualment només s’implantarà un d’ells, però cal tenir en compte que també poden ser més els que es desenvolupin.

Els embrions no emprats en el procés anterior es congelen en nitrogen líquid (criopreservació) i poden ser utilitzats en un cicle posterior si no es va obtenir l’embaràs en el primer intent. Lògicament això simplifica el procediment, encara que les taxes d’embaràs disminueixen.

La injecció intracitoplasmàtica d’espermatozous (ICSI)

Aquesta tècnica es coneix per les seves sigles en anglès (ICSI) i consisteix a injectar un espermatozou dintre d’un òvul. Aquest procediment es va idear per tractar els casos d’esterilitat quan, a més de la lligadura de trompes, existeix el problema que el semen de l’home disposa de pocs espermatozous, són immòbils o presenten alguna alteració que dificulta la seva capacitat fecundant.

• Quan s’empra el semen per a la inseminació artificial o per a la fecundació in vitro, cal un nombre relativament elevat d’espermatozous. Quan es disposa d’un nombre reduït, la ICSI resulta d’inestimable utilitat per aconseguir embarassos que d’una altra manera serien pràcticament impossibles.
• La injecció dels espermatozous es realitza de forma individual, es pren un d’ells i s’injecta en l’interior de l’òvul i així amb tots els òvuls. Per aquest motiu, fins i tot amb molt pocs espermatozous disponibles es pot practicar la fecundació in vitro.
• La resta de la tècnica és superposable a la fecundació in vitro clàssica, és a dir, una vegada obtinguts els òvuls mitjançant l’estimulació farmacològica del cicle, se’n trien aquells que reuneixen condicions de vitalitat, els quals seran injectats manualment, cadascun d’ells amb un espermatozou.
• Aquesta tècnica es denomina microinjecció i es realitza amb un micromanipulador acoblat a un microscopi.
• Els embrions obtinguts es transfereixen a l’úter al cap de dos o tres dies, quan han arribat al grau adequat de maduresa. També existeixen uns procediments anomenats de co-cultiu, que permeten transferir embrions més madurs i amb major potencial de desenvolupament.

Puc tenir fills després d’una lligadura de trompes?
Puc ser pare després d’una vasectomia?
Vull ser mare i no tinc parella masculina
Inseminació artificial de parelles no residents a Barcelona
Pot tenir fills una parella serodiscordant?